Camí del col·legi electoral, els carrers estan deserts. Sembla que tothom hagi fugit de la ciutat. Potser ho han fet. A la cap i a la fi, és un bon cap de setmana per a la platja; un altre, ja en portem tres o quatre...
La majoria no votarà, es veu a venir. Nosaltres tres, camí de l’urna, tenim també els nostres dubtes. El “culebrón” autonòmic ha arribat a la conclusió desvirtuat, ha acabat en una batalla entre polítics, fet i fet, insignificants (no oblidem com som de petits dins d’un món que trona) i tot i ser aquest Estatut millor que el que teníem al 79, tampoc no sembla que faci tanta il·lusió. Ja se sap que a nosaltres, al poble, ens va més la platja, el futbol, l’amor...
—Votar, s’ha de votar —diu la meva cosina mentre entrem per la porta—, és un dret que hem d’exercir.
—Què he de fer? —pregunta la Sara.
Ens apropem a la taula i li expliquem el procés; és un referèndum i per tant només hi ha tres opcions, per a les eleccions hi haurà moltes més. Li mostrem el cubicle per si vol fer-ho en secret.
Religiosament, votem. I en fer-ho, les cicatrius de la història em recorren l’espatlla i em fan sentir que he complert amb el meu deute de ciutadana.
Ara queda la resta del dia, el dinar, el cafè, la migdiada i sí, per què no? Potser un partit del Mundial, una cervesa al final de la tarda, a la platja, una mica d’amor...