camí de l'urna

L’una del migdia i el sol es desfà sobre la Rambla del Poble Nou. La Torre Agbar tremola de calor. El terra bull. La meva cosina i jo hem quedat pel vermut abans de votar, perquè necessitem una mica de reflexió; no sobre l’Estatut, sinó sobre l’amor. Ens aturem en una terrasseta a prendre un refresc amb cafeïna, perquè és diumenge, dia de son i de ressaca. Xerrem fins que se’ns fan les tres i tenim gana. Abans de dinar, però, passem a buscar la seva filla, la Sara, que avui votarà per primera vegada.

Camí del col·legi electoral, els carrers estan deserts. Sembla que tothom hagi fugit de la ciutat. Potser ho han fet. A la cap i a la fi, és un bon cap de setmana per a la platja; un altre, ja en portem tres o quatre...

La majoria no votarà, es veu a venir. Nosaltres tres, camí de l’urna, tenim també els nostres dubtes. El “culebrón” autonòmic ha arribat a la conclusió desvirtuat, ha acabat en una batalla entre polítics, fet i fet, insignificants (no oblidem com som de petits dins d’un món que trona) i tot i ser aquest Estatut millor que el que teníem al 79, tampoc no sembla que faci tanta il·lusió. Ja se sap que a nosaltres, al poble, ens va més la platja, el futbol, l’amor...

—Votar, s’ha de votar —diu la meva cosina mentre entrem per la porta—, és un dret que hem d’exercir.
—Què he de fer? —pregunta la Sara.

Ens apropem a la taula i li expliquem el procés; és un referèndum i per tant només hi ha tres opcions, per a les eleccions hi haurà moltes més. Li mostrem el cubicle per si vol fer-ho en secret.
Religiosament, votem. I en fer-ho, les cicatrius de la història em recorren l’espatlla i em fan sentir que he complert amb el meu deute de ciutadana.

Ara queda la resta del dia, el dinar, el cafè, la migdiada i sí, per què no? Potser un partit del Mundial, una cervesa al final de la tarda, a la platja, una mica d’amor...