taronges i no pas mandarines

No era un dia qualsevol. Per fi feia bon temps. Camí de la feina estava ben desperta. Sentia que alguna cosa estava a punt de canviar. I qui no ho sent quan arriba la primavera? Pensava en el meu nou amic i en el seu missatge emprenyat/apassionat sobre la primavera. Pensava en les seves carícies de vellut, en la seva ànima, espill de la meva. Després he sabut que ha mort la mare d’una amiga, i tot i la tristor, la mort sempre em fa valorar molt més la vida.
A l’oficina de relacions internacionals ha estat un dia mogut, amb moltes consultes en diferents idiomes. Hem dinat fora, a les taules de fusta, amb l’Anna i l’Emma parlant de la vida, sota els arbres i els ocells, feliços perquè a aquelles hores ja tenen tota la feina feta.
Tornava del tren a casa i els núvols foscos s’empenyien contra les muntanyes, la vall comtal aixoplugada d’un cel encès de blau. El sol de la tarda resplendia en els balcons dels pisos més alts del barri, esvalotant els ocres, els verds i els vermells. Al gimnàs no encertava cap ni una i el professor m’ha mirat per encoratjar-me. La sort d’estar en crisi emocional és que tot se me’n fum i m’he posat a saltar i fer la meva.
He passat pel mercat a comprar unes sardines i, en sortir, el missatge: “si no vols arreglar això nostre, no vull tornar-te a veure mai més”. Estava a punt d’entrar al supermercat i, mira, m’ha entrat la plorera. No sé què vull. Només sé allò que no puc donar; i que no suporto la idea que la persona que més m’estimo en el món m’odiï, només per poder-me oblidar. Jo mai he odiat, quan m’han deixat. El senyor de les fruites m’ha pesat el gènere amb diligència i m’ha suggerit que agafés taronges i no pas mandarines, perquè les mandarines ara són una mica àcides i les taronges ben dolces. “Compartim una taronja”, m’ha dit. I com si estigués malalta i ell fos el metge, m’he eixugat els mocs i li he dit que sí. Estava ben bona i li he donat les gràcies. “No es mereixen”, m’ha dit, “és que t’he vist una mica desanimada”. He pensat que el senyor era un àngel.
He tornat a casa, més plorera sota la dutxa. I per què no ha pogut funcionar? És que hi ha un motiu, un destí? Jo volia tenir una vida, un futur, fills amb aquest home! És per això que aquest cop m’hi vaig casar, tot i les dificultats, tot i haver de deixar-ho tot per marxar a Amèrica...
M’he cuinat les sardines, m’he begut dos quintos i m’he fet una cigarreta abans de trucar als meus amics de la infantesa. Aquesta setmana tenim moltes celebracions per celebrar i sí, ens veiem dissabte per sopar i ballar. Veus? Tinc dues cares: la melangia i l’alegria i no sé com seria jo, si l’una no em salvés sempre de l’eufòria de l’altra.