Olor de nou

Aquestes discussions que tinc sovint amb mon pare només pel plaer de dur-li la contrària:

La tempesta estava lluny. Elèctrica i pesada. Semblava acostar-se i després marxava. Érem al balcó, tot observant l’espectacle, gairebé una hora. I de sobte, va començar a ploure sense pietat, cobrint el món amb densos cortinatges. La tempesta va descarregar exuberant i dramàtica. Llamps que aturaven el cor. Onades d’aigua pels carrers. Núvols foscos i obesos, melibeàrics. Les estelades que volaven cap a l’esquerra. Les estelades que volaven cap a la dreta. I els cops de pluja que etzibaven en espirals.

Tan repentinament, es va aturar. Vam obrir la finestra, vam esguardar meravellats la llum ultraviolada que besava les superfícies. I el pare va dir: “m’encanta aquesta olor a nou”. “A nou?” vaig fer jo. “Sí, quan acaba de ploure fa olor de nou”, va dir ell. “Si acaba de ploure a l’abril – Vaig considerar – Però, ara? És com olor de fi”.

Mon pare podria haver respost, tantes vegades ens sumim en discussions absurdes! Però crec que l’olor de nou el seduïa més que no pas les ganes de la seva filla de dur la contrària.