a Barcelona

No és fàcil deixar marxar, ni tan sols quan hem estat nosaltres qui volíem marxar. Una casa es buida ràpid, però a la memòria es queden per sempre el lloc que les coses van ocupar. El record d’una flor que va caure del ram. D’un mapa que es torçava lleugerament cap a la dreta. D’una taca a la catifa que per més que es netejava tornava a sortir sempre. Del racó de la sala on el sol entrava. De l’olor d’esmorzar els dies de festa. I dels esquirols que saltaven d’arbre en arbre, al porxo, mentre jugàvem a cartes i preníem una cervesa. No és fàcil deixar enrera, ni quan el present no es podia suportar. Però aquell present ja és passat i només les coses dolces queden. L’abraçada durant la nit, quan els monstres ens volien menjar. L’aigua sobre els nostres cossos nus, a la dutxa. Els bons dies. Les bones nits. El llum de la tauleta sobre el llibre que llegíem. Com ens prenien el llibre de les mans, quan ens quedarem adormits.

Àngels perduts del teu país han arribat a casa meva desprotegits. I en acollir-los he recordat que va ser per aquesta època que ens començarem a conèixer, que en pocs dies em demanares que em casés amb tu. I tot i que sé que ara estàs fent allò que fa temps et vaig demanar que fessis, de vegades sembla que no seré prou forta. Fa sis anys que el nostre amor va començar, aquí, a Barcelona. Suposo que també a Barcelona havia d’acabar.