corsaris de l'amor

En Merlí envià un missatge a través de la tempesta. Ens trobaríem al Barco Pirata al vespre. L’Ion i l’Elena vindrien amb els seus contes i els seus poemes.

La Luzbel va aparèixer esquitxant espurnes de nova vida, nova llar, nous somnis. I quina energia que transmeten les fades, quan estan exultants de llum! En Merlí prengué la guitarra. El barco tremolà d’emoció perquè el mag cantà a l’amor ("si és que hi ha un futur per a aquest món"). La Lorna explicà la història d’un baobah ple de tresors dins del tronc i de com un dia es tancà, perquè l’havien saquejat. "Així els homes i les dones es tanquen de vegades perquè els han fet mal, però dins encara guarden tots els seus tresors". La Deirdre, feliç de tenir en Ion a prop, ni que fos per una sola nit, regalava amor, exuberant, bella. Els seus cabells un riu daurat, de l’olor de la flor d’ametlla.

Hi vingueren Benedetti, Machado, Lorca, Alberti, León Felipe. Extraterrestres. Déu i els seus matins a les set. Finestres d’autobús. Glòria, Esperança. Una pedra que en caure va fer “pah!”. L’estrangulador del tren. La joguina que provocà una guerra civil.

Els convidats, corsaris de l’amor tots, trencaren potser un parell de gots, immersos en la hipnosi. L’amfitrió dansà alegrement entre nosaltres amb la seva habitual bogeria. I la tempesta esperà que arribéssim a port, abans de descarregar.