Mercat d’hivern

Ja és migdia quan baixo al carrer del meu barri d’adopció. Un d’ells. Tres senyores caminen del braç.

—Entrem en aquest? —pregunta una.

—No, no m’agrada com fan aquí el cafè —respon la del mig.

—A més tenen tele —diu l’altra—, la tele diu moltes mentides.

Ja passat el mercat, a la plaça del músic assassinat, dos nens riuen embogits, perseguint els coloms; l’un a la carrera, l’altra en bicicleta. Els coloms semblen prou entretinguts amb el joc.

Davant del metge hi ha una nena abraçada a un arbre que plora. La mare l’intenta convèncer de continuar caminant. La nena plora amb més ràbia.

—No està bé això que fas —diu la mare—, ja saps qui ho fa també, oi? I oi que no ens agrada? No està bé fer sentir als altres culpables de les coses que et passen a tu.

El sol no entra en els racons. Els carrers són tan estrets. L’Eire i jo ens asseiem en una taula privilegiada, però el sol s’hi queda només deu minuts; després, ens quedem congelades. S’ha tallat els cabells i està molt guapa. No ens havíem vist en un mes. Jo estic mig malalta i cansada. Ella està mig adormida i morta de fred. Amb tot, ens intentem posar al dia.

Quan torno a la meva casa d’adopció tinc els peus glaçats. Ja només queda sol a la Plaça que hi du el nom.