sunday

En el sol de la tarde, dos patos atravesaron el espacio de cortesía entre la pareja de gatos de la masía. El hocico de la gata blanca brillaba como el polen. Los vecinos gallos y gallinas salieron de paseo con sus retoños. Algunos aún polluelos, otros en la edad de la confusión. El perro se acercó discretamente a controlar la situación. Las abejas, curiosamente, por fin se retiraron. Y en el interior de la casa, una luz gitana se posó sobre las sábanas.

I vam sopar conill

Definició de la nit d’ahir: alegria de viure. La casa decorada de festa major i els rostres encesos al voltant d’una taula digna d’éssers estimats. Converses sense fi, apuntalades, interrompudes, celebrades, aplaudides, esclofollades. Música. Somriures. El final de l’estiu, d’aquest estiu tan sorprenent, tan poblat de canvis. D’aquest agost del nord...

Demà comença un nou any. Sense saber-ho, li donàrem la benvinguda; amb vi, amb cava, amb bon humor. Vaig pensar en els qui no hi éreu, però la vostra presència flotava entre nosaltres. Només érem uns pocs, però en realitat érem tots. L’amor que sento per la vida, per les persones que estimo, per aquest lloc on visc, ple de vent i de sol, m’acompanya avui.

el chiringuito - part two

Salimos de la ciudad rumbo al chiringuito. Seguimos el camino del mar, aunque sea más largo. Paramos a repostar y el aire es fresco. Las nubes ahogan el cielo en sus espirales y en sus huecos. El mar es oscuro, revuelto. En el último tramo de viaje ya hemos perdido parte del agobio y por las ventanas abiertas escuchamos conversaciones lejanas y risas soñadoras. Es viernes y aún no se ha puesto el sol.

En el furtivo camino que nos lleva al paraíso, contenemos la respiración y bajo el puente dejamos atrás los problemas. Al otro lado del túnel está la playa.

Tomamos unas cervezas en sillas de mimbre, deslumbrados por los destellos dorados en los barcos que navegan libres, sin banderas. Es el instante más emocionante, porque en la claridad del horizonte se vislumbra la promesa de la noche.

Tras las montañas, oscuras rocas de agua se amontonan y braman. El viento se rebela. Se acerca la tormenta. Aún la música suena, aunque el dj haya envuelto el equipo en plástico. No tenemos mucho tiempo. Cuando llega, ya ha llegado. Diluvia y corremos hacia el coche. La tormenta nos zarandea y estamos empapados. Nos fascina el espectáculo y observamos por los cristales como el cielo descarga su magnificencia. Cuando los relámpagos parpadean ya sobre el mar y la lluvia amaina, salimos del coche con la guitarra y pillamos unas cervezas más en el chiringuito, que está cerrado, con todo el mundo dentro atrincherado.

En la soledad de la playa, sobre la arena mojada, hacemos una canción. Luego nos damos cuenta que no podemos conducir de vuelta, por el alcohol, y que tendremos que pasar la noche en este oasis, a pesar del frío.

Por la mañana sale el sol y nos calienta. Nos bañamos y subimos al coche, tenemos compromisos. Pero el túnel es un antiguo torrente que ahora se ha llenado de arena. Estamos atrapados. Ni por un segundo nos fastidia no tener opción.

Pertenecemos ahora a esta espontánea comunidad nacida de la tormenta y el día transcurre entre música, risas, relajadas conversaciones. Nubes, sol y la blanca espuma de la marea. Una niña que habla sin vergüenza. Unos ojos dorados como las escamas de un pez, cuando el sol atraviesa la oscura profundidad del océano. El beso de dos amantes. La simpatía de los camareros.

La belleza crece, el día vuela. Disfrutamos sin hacer nada. Estamos felices de estar aquí. Todo cuanto sucede es hermoso y perfecto. Es evidente por la alegría que la tormenta nos hizo un favor a todos.

El anochecer promete más lluvia, pero sólo derrama unas pocas gotas. Dos hermosas mujeres hacen malabares. El agotamiento de la noche anterior y el tequila comienzan a hacer mella en nosotros. Montamos campamento tras la duna y dormimos felices, relajados, mecidos en el rumor del mar, a salvo de la vida.

Al despertar, el sol se compacta por el este, dejando unas gotas de sudor sobre el agua que muy rápidamente se desvanecen. Dicen que ya no estamos atrapados y la vida nos parece eterna, llena de posibilidades. Hemos recordado en estas horas que descansar significa estar a merced de la naturaleza (sin peligro) y esperar. Eso sí, en buena compañía.

un par de recordatorios

1. El amor es libre…

… generoso, positivo, optimista, ecuánime, pleno, feliz, valiente y no sufre dramas ni traumas…

El enamoramiento irracional, la pasión y el abuso conducen a la esclavitud, a la humillación, a la miseria…

2. La amistad prevalece…

… supera los celos, las envidias, los malentendidos, el ego, las flaquezas, los errores, la falta de comunicación, el dolor, las heridas, el rencor, la rabia, el instinto de posesión…

Urgències

(resposta literària a “El Hospital” de Paula y Odile)

L’avi no pot parlar i quan li parles, no t’entén. Ja fa estona que l’han vestit, ja fa estona que espera tornar a casa. Es posa nerviós i demana alguna cosa. Li faig preguntes, però diu que no a tot. Em penso que potser vol anar al bany, tot i que ho nega. Aviso a una infermera i li fa les mateixes preguntes que jo.

—No l’entén —li dic.

—No costa res ser carinyós —respon ella.

Se l’emporten a un lloc privat on el podran despullar de cintura cap avall.

La sala està freda. Enyoro el llit calent. Hi ha un silenci pacient i fosc. Joves amb uniformes de colors traginen malalts i instruments amb simpatia i diligència. Caminen enfeinats. Se somriuen i saluden com si una càmera els estigués filmant.

Quan tornen l’avi al seu racó en el passadís, em mira angoixat i ofès. Li dic:

—L’ambulància encara no ha arribat.

Gira els ulls cap endins amb ràbia i resignació.

Li dic que vaig a fora a fer una cigarreta i m’escridassa. Li acaricio la mà i m’aparta. Li dono un petó al front i tanca els ulls. Tot el que l’avi vol és l’àvia.

Fora la nit està nostàlgica d’amor, de vida, d’estrelles. Familiars taciturns, tabac fort i sec. Algunes mirades són més cansades que tristes. D’altres semblen preguntar-se per què no ens estem tots parlant, abraçant. Fora la nit és taronja i industrial. Els taxis arriben i se’n van. No pas la nostra ambulància.

Quan torno dins l’avi està plorós i en veure’m s’emprenya i comença a gesticular.

—Et comprenc, avi —dic—, a mi tampoc no m’agrada estar aquí.

Pregunto una vegada més a les infermeres si falta gaire perquè se l’enduguin a casa. Amablement em demanen paciència; no és fàcil aconseguir ambulàncies a aquestes hores de la matinada.

M’assec al costat de l’avi i em poso els auriculars per escoltar la ràdio. Un avi que no és el meu em mira fixament l’escot. M’assec de manera que el pugui veure millor. Una dona em pregunta si tinc una cigarreta. Li dic que de “liar” i em demana que li’n faci una.

Molt més temps mort i quiet i per fi arriben dos nois de blau que pregunten pel senyor Rafael.

—Anem a casa, avi —dic.

I sembla que no li faci cap gràcia.

Quan els de l’ambulància l’intenten canviar de llitera, l’avi s’hi baralla.

—A casa —li repeteixo—, anem a casa, amb l’àvia.

I finalment comprèn, o es resigna, i es deixa fer.

Pues sí, Stella Blue ya tenía la canción de los Grateful Dead, pero ahora además tiene la de Paula y Odile. Gracias sisters y gracias Paula, me abrumas con tu hermosa poesía.

el temps durant una nit al primer món

El temps és or, mai no en tenim prou, volem fer, estar i ser i busquem la intensitat del moment, perquè només aleshores el temps o la vida semblen adquirir significat. Amb tot, la vida i el temps es componen de tots aquells altres moments que no tenen intensitat i que tampoc no signifiquen res... Hom espera premut a la barra d’un bar durant minuts i encara ni tan sols ha aconseguit contacte visual amb el barman. Opcions: demanar foc al del costat, mirar la televisió, posar cara de pensaments interessants (nota: si són eròtics, és probable que les begudes arribin abans). Hom espera i en l’espera sense sentit mata el temps com pot.

Alguna vegada anem potser a un concert més per curiositat que per idolatria i els teloners són pèssims i el descans és avorrit i gris. Abans que l’excitació de l’imminent actuació ens atrapi, no sabem ben bé en quin temps estem (especialment si hi hem anat sols) i desitgem accelerar el procés. Quin terrible pensament! Que no sabem potser que l’espera ho fa tot més dolç, més saborós?

És clar que sempre podem parlar d’intimitats i mencionar aquells gasos la pudor dels quals és impossible de disfressar i no ens queda més remei que confiar en què el temps (i el vent) se’ls endurà.

Pot ser que de sobte t’adonis que et manca allò que més feliç et fa i que tots els somriures, per més que bonics, no són més que un espill, una possibilitat, però que no són reals, no com si tornéssim a beure aquesta nit de l’èxtasi més pur... I quan tornarà l’amor a vessar? Ah, la impaciència! L’esposa gelosa del temps.

I en perdre la partida et fan fora dels futbolins i et veus obligat a ballar, encara que no vulguis. No hi ha manera més estúpida de perdre el temps que ballar sense ganes, per molt que et pensis que així que escalfis una mica seràs el rei de la pista. Més ridícul és encara quan el teu amic fa cua durant quinze minuts per entrar al lavabo i tu allà esperant i no és fins el final que t’adones que podies haver aprofitat tu també, perquè ja t’han entrat ganes i us tornarà a tocar fer cua.

De vegades, però, el temps ens sorprèn. Per exemple, quan ja exhaurit, per fi obres el teu món a la nit i et trobes amb uns amics inesperats i estimats i camineu pels carrers amb renovada bogeria i acabeu en una plaça observant com dos gossos juguen alegres i salvatges, la darrera beguda a la mà, potser una altra cigarreta, històries compartides, la ciutat...