Urgències

(resposta literària a “El Hospital” de Paula y Odile)

L’avi no pot parlar i quan li parles, no t’entén. Ja fa estona que l’han vestit, ja fa estona que espera tornar a casa. Es posa nerviós i demana alguna cosa. Li faig preguntes, però diu que no a tot. Em penso que potser vol anar al bany, tot i que ho nega. Aviso a una infermera i li fa les mateixes preguntes que jo.

—No l’entén —li dic.

—No costa res ser carinyós —respon ella.

Se l’emporten a un lloc privat on el podran despullar de cintura cap avall.

La sala està freda. Enyoro el llit calent. Hi ha un silenci pacient i fosc. Joves amb uniformes de colors traginen malalts i instruments amb simpatia i diligència. Caminen enfeinats. Se somriuen i saluden com si una càmera els estigués filmant.

Quan tornen l’avi al seu racó en el passadís, em mira angoixat i ofès. Li dic:

—L’ambulància encara no ha arribat.

Gira els ulls cap endins amb ràbia i resignació.

Li dic que vaig a fora a fer una cigarreta i m’escridassa. Li acaricio la mà i m’aparta. Li dono un petó al front i tanca els ulls. Tot el que l’avi vol és l’àvia.

Fora la nit està nostàlgica d’amor, de vida, d’estrelles. Familiars taciturns, tabac fort i sec. Algunes mirades són més cansades que tristes. D’altres semblen preguntar-se per què no ens estem tots parlant, abraçant. Fora la nit és taronja i industrial. Els taxis arriben i se’n van. No pas la nostra ambulància.

Quan torno dins l’avi està plorós i en veure’m s’emprenya i comença a gesticular.

—Et comprenc, avi —dic—, a mi tampoc no m’agrada estar aquí.

Pregunto una vegada més a les infermeres si falta gaire perquè se l’enduguin a casa. Amablement em demanen paciència; no és fàcil aconseguir ambulàncies a aquestes hores de la matinada.

M’assec al costat de l’avi i em poso els auriculars per escoltar la ràdio. Un avi que no és el meu em mira fixament l’escot. M’assec de manera que el pugui veure millor. Una dona em pregunta si tinc una cigarreta. Li dic que de “liar” i em demana que li’n faci una.

Molt més temps mort i quiet i per fi arriben dos nois de blau que pregunten pel senyor Rafael.

—Anem a casa, avi —dic.

I sembla que no li faci cap gràcia.

Quan els de l’ambulància l’intenten canviar de llitera, l’avi s’hi baralla.

—A casa —li repeteixo—, anem a casa, amb l’àvia.

I finalment comprèn, o es resigna, i es deixa fer.