Seria cert

Dues coses no perdonen: la paraula i la mirada.

Qualsevol altra manifestació pot ser considerada com art o entreteniment, incloses la política, l’economia, el terrorisme, la guerra, l’amor, l'esport, el sucre i la moda.

S.B.P.

Un deseo llamado nieve

Es natural que en el inmenso espacio disponible, a los periodistas les dé por analizar los efectos negativos del cambio de horario. ¡A veces me siento astronauta, sí señor! Me tratan con los mismos honores. Aunque vergüenza me da que se preocupen tanto por mí (ya ves, unos días que me acuesto antes y me levanto más temprano, ¡qué tragedia! Teniendo en cuenta que la hora es la misma y el tiempo, en este caso, verdaderamente relativo).

Los ojos sin cráneo sangrientos de humillación, de tortura, de hambre… ¿Es que no vienen a visitaros por la noche? Están por todas partes, con sus bocas desencajadas y sus brazos rotos, sin orejas, sin piernas y aún arrastrándose. Y ellos sí se atreven a mirarnos a la cara. Nosotros no, ni a ellos, ni a los vecinos de metro. Ya no somos. Y ahí la cacería comienza a perder interés.

—Pues a ver si es verdad que hace mucho frío de golpe —ha dicho la aprendiza de panadera, a las siete cuarenta y cinco minutos de la tarde, después de que inesperadamente me hubiera quedado sin obligaciones—, a ver si no es otra cosa de estas que dicen para meterte miedo.

—Mientras no nieve —ha comentado la mujer, la panadera.

—Yo —ha continuado la muchacha, que no tiene más de diecinueve y está a reventar de dulzura—, si hace mucho frío, no vengo a trabajar.

—Pero si aquí nunca hace frío —ha dicho la panadera mientras me servía una de cuarto recién horneada—, es por eso que conservamos el viejo horno en vez de hacer pan eléctrico como los demás.

La joven ha cerrado la puerta para barrer por detrás.

—Soy tan desgraciada —ha pronunciado pensativa—, que mira que he estado en sitios fríos y jamás he visto la nieve.

—Bueno, mujer, eso no es como para considerarse desgraciada.

... Se podría decir que nuestra desnaturalización facilita el desdén hacia ciertas inclemencia del tiempo. Pero ya ves, hay cosas que aún deseamos, bien simples, bien bonitas.

Estéreo

Recuerdo… Era invierno y yacíamos en una alfombra gastada, cubierta de carátulas.
En la luz leíamos letras que aún no podíamos comprender.

De un ángulo a otro el sonido descendía, encumbraba, saltaba, acompasaba, se deslizaba como el viento por puertas semiabiertas. Nos sumergía en una piscina de impresiones.

Habíamos conocido a Pink Floyd en un tocadiscos de maleta mono, la tapa: el altavoz, y ahora alucinábamos con el milagro estéreo. La música podía viajar, conocer, profundizar, madurar.

He pensado en aquella tarde tibia, en la aguja en el surco, en la belleza, en la perfección, los tiempos simples en los que aún podía abrir la tecnología con mis manos y arreglar lo que se hubiera estropeado.

Por las calles del mundo hoy circulan terroristas del sonido, con músicas metálicas en sus móviles, anunciando nuevas banderas. ¿Y cómo resumir con dos colores (una consigna, la manada) la angustia de nuestro paso por esta expansión de tiempo que un día se encogerá hacia la nada?

El joc de:

¡¿Qui vol ser persona?!”

Només funciona si ho passes bé.

Què podries fer per tu, o pels altres, si estàs ensopit, emprenyat, indiferent, circumdat, fraudulent, engrutat o mort d’avorriment?

Atenció, passar-ho bé no és fer mal als altres; d’això se’n diu violència.

Explorar les capacitats creatives, mentals, inventives, artístiques, flexibles, sexuals, narratives, il·lustratives, musicals, corporals, espirituals.

El bon delinqüent mai no robarà un pobre. El geni roba allò que ningú necessita.

Tots podem ser brutals.
El desafiament és el domatge.
Ens agrada aprendre?

Troba un ser humà que no sigui un animal.

“Persona”: utopia més enllà de l’espècie humana?

Forges

Simpaties

La meva amiga diu que s’ha inventat un rinoceront perquè els altres amics invisibles l’avorrien. I una cosa és que t’avorreixin els éssers humans i una altra la teva pròpia imaginació.
Ahir va sortir al bosc a llegir poesia francesa als conillets. Es va posar les calces que li vaig prestar. Diu que això sempre la fa somriure.

La meva amiga i jo ens recordem sovint que hem de fer allò que volem, enlloc dels actes provocats per la nostra culpa.
Hem de deixar un llegat?: tenir fills, ajudar el món, escriure?
No podem, simplement, viure?

El text del Pep

SOM OSTATGES

D'UN SEGREST

DICCIONARI: ostatge: persona que queda en poder de l'enemic i que és considerada com una mena de garantia, com a penyora del compliment d'un pacte.

Segrestar: Dipositar una cosa en poder d'un tercer fins que s'hagi decidit a qui a de pertànyer. Tenir algú aïllat dels altres, reclòs contra la seva voluntat, agafat per exigir-ne un rescat.

Si fem una anàlisi d'aquestes paraules amb el transfons de la crisi financera i immobiliària podem treure les nostres pròpies reflexions i conclusions.

És evident que algú ha de pagar els plats trencats, però qui? Busquem l'anella més feble de la cadena. Resultat? = nosaltres. Els segrestats.

El liberal Garrigues Walker (no el ranger de Texas) diu que cal una renovació ètica dels agents financers i econòmics. És curiós que el món liberal faci sermons quan el funcionament de la seva ment és matemàtic: al preu més alt que es pugui vendre i el benefici més alt que es pugui obtenir (impura usura). Per sort l'asseguradora AIG i el banc DEXIA ja han començat la seva “conversió” ètica: després de rebre milers de milions dels ciutadans s'han anat de gresca a celebrar-ho.

I a més a més guarden els diners que tenen i els que reben. Per què? Perquè no en tenen prou amb això. Perquè el que volen és que els duros “sevillanos” que van fer córrer es converteixen en diner legal. Per això no reaccionen, perquè esperen aquesta “legal·lització”. Per això ens tenen segrestats. Som la moneda de canvi. Si no feu el que demanem, tots aquests (tots nosaltres) els enviem a fer punyetes. És clar, amb aquest xantatge tenen també segrestats els governs.

I el liberal Garrigues Walker demanant ètica! I a més a més diu que és molt difícil trobar i castigar els culpables!

Però els governs “liberals” faran el que els hi demanen i diran el mateix que va dir Kissinger de Pinochet: “és un fill de puta, però és el NOSTRE FILL DE PUTA”.

No, no és fàcil adreçar la bombolla immobiliària i les finances, perquè no és qüestió solament de liquidat monetària. És més aviat qüestió de “liquidar” certs comportaments econòmics, financers i immobiliaris fonamentals del sistema. I això ja té una crosta de segles.

Una crosta de poder i supèrbia que permet al president de les immobiliàries espanyoles declarar que abans d'abaixar els preus dels pisos prefereix donar-los al banc. Amb aquesta llibertat d'expressió de qui sap que ningú no li dirà res!

Certament hi haurà mesures, correccions del sistema. Però no escarmentaran. Faran un pas enrere per, d'aquí un temps, fer un altre salt endavant (al més pur estil leninista. Oi que ara volen la socialització de les pèrdues?).

Perquè el “càstig” els hi sortirà barat.

Són com uns fills mal criats. No tenen remei.

Però, és clar, diuen que no tenim una altra alternativa.

Segur?

Pep Martínez