El text del Pep

SOM OSTATGES

D'UN SEGREST

DICCIONARI: ostatge: persona que queda en poder de l'enemic i que és considerada com una mena de garantia, com a penyora del compliment d'un pacte.

Segrestar: Dipositar una cosa en poder d'un tercer fins que s'hagi decidit a qui a de pertànyer. Tenir algú aïllat dels altres, reclòs contra la seva voluntat, agafat per exigir-ne un rescat.

Si fem una anàlisi d'aquestes paraules amb el transfons de la crisi financera i immobiliària podem treure les nostres pròpies reflexions i conclusions.

És evident que algú ha de pagar els plats trencats, però qui? Busquem l'anella més feble de la cadena. Resultat? = nosaltres. Els segrestats.

El liberal Garrigues Walker (no el ranger de Texas) diu que cal una renovació ètica dels agents financers i econòmics. És curiós que el món liberal faci sermons quan el funcionament de la seva ment és matemàtic: al preu més alt que es pugui vendre i el benefici més alt que es pugui obtenir (impura usura). Per sort l'asseguradora AIG i el banc DEXIA ja han començat la seva “conversió” ètica: després de rebre milers de milions dels ciutadans s'han anat de gresca a celebrar-ho.

I a més a més guarden els diners que tenen i els que reben. Per què? Perquè no en tenen prou amb això. Perquè el que volen és que els duros “sevillanos” que van fer córrer es converteixen en diner legal. Per això no reaccionen, perquè esperen aquesta “legal·lització”. Per això ens tenen segrestats. Som la moneda de canvi. Si no feu el que demanem, tots aquests (tots nosaltres) els enviem a fer punyetes. És clar, amb aquest xantatge tenen també segrestats els governs.

I el liberal Garrigues Walker demanant ètica! I a més a més diu que és molt difícil trobar i castigar els culpables!

Però els governs “liberals” faran el que els hi demanen i diran el mateix que va dir Kissinger de Pinochet: “és un fill de puta, però és el NOSTRE FILL DE PUTA”.

No, no és fàcil adreçar la bombolla immobiliària i les finances, perquè no és qüestió solament de liquidat monetària. És més aviat qüestió de “liquidar” certs comportaments econòmics, financers i immobiliaris fonamentals del sistema. I això ja té una crosta de segles.

Una crosta de poder i supèrbia que permet al president de les immobiliàries espanyoles declarar que abans d'abaixar els preus dels pisos prefereix donar-los al banc. Amb aquesta llibertat d'expressió de qui sap que ningú no li dirà res!

Certament hi haurà mesures, correccions del sistema. Però no escarmentaran. Faran un pas enrere per, d'aquí un temps, fer un altre salt endavant (al més pur estil leninista. Oi que ara volen la socialització de les pèrdues?).

Perquè el “càstig” els hi sortirà barat.

Són com uns fills mal criats. No tenen remei.

Però, és clar, diuen que no tenim una altra alternativa.

Segur?

Pep Martínez