Anna

Acaba de fer vint anys i té ulls àrabs, profunds i foscos, colorits de groc i verd en els marges d’iris com dos planetes que miren. Un de bon humor, l’altre de seny. El seu posat divertit es dibuixa en els llavis plens i desafiants, de gitana que calla allò que d’altres parlen. I les seves dents blanques donen la benvinguda a amics i desconeguts, com ofrenes a deesses que es van oblidar fa segles. El seu cos exuberant encara no ha decidit cap a on es mourà més tard, però les seves mans ja han descobert un sender. Si la veus venir, saps que és ella, però sempre dubtes quan la tens a prop, mai no és com la recordaves, sempre, cos i ànima, és millor. És astuta en la seva bondat, generosa també quan pateix, i sap que estimar no és dir sempre que sí. Té por, però, té por de rebel·lar-se, potser és per ingenuïtat, potser perquè li costa sentir que sota els seus peus, hi ha terra ferma. Les seves històries són de vegades surreals i sempre em fan riure. M’adono que, per circumstàncies, no la conec prou. Els seus ulls són sòlids i misteriosos com planetes. Un per la ironia i l’altre per la discreció. El seu posat, de fada entremaliada. L’altre dia va fer vint anys i el seu nom és Anna.