L’immensa primavera brava

Va caure un dia d’un niu sense vent i el brogit del terror s’ofegà en un pantà fosc de sang. Quina sàvia tempesta diria vet aquí el polsim màgic que invocarà l’amor, el verd, les cançons? Les grises fissures que envolten la nit de l’absència... No puc obrir el cofre. Vull mirar-te. I els teus ulls són trens perduts en tramuntanes.