Mr. R assegurava ahir que no existeix la total llibertat d’expressió. Bé, ja ho sabem que algunes coses estan prohibides, fins i tot aquí, ja sigui a escala gran, per la Constitució o per la dictadura de la majoria, ja sigui a nivell privat, perquè a algunes persones els desagrada molt l’opinió subversiva d’altres. No em va quedar clar si l’enuig de Mr. R era provocat per una societat imperfecta (i en aquest cas, millor baixar de la nau i buscar sol un altre planeta) o per la seva manca de valor per expressar-se lliurament, sense por a les conseqüències.
Pensar que la llibertat significa que no hi haurà conseqüències, és immadur. Cadascun dels nostres actes en llibertat té una conseqüència i de vegades no és positiva. No podem inocular els altres contra el virus de la intolerància, la religió, el que pensen sobre la política, l’amor, la família, les drogues, l’art o la mort.
Parlant, de vegades, la gent no s’entén.
Però no tenim perquè. L’única cosa important que hem de pactar és la no violència. Per part de ningú. I qualsevol atac verbal és violència.
No és tant el fet que no es pugui criticar el rei o defensar ETA o confessar que hom es descarrega violacions reals per masturbar-se; sinó el fet que comunicar-ho als altres comportarà, evidentment, una reacció de rebuig i l’autor en patirà les conseqüències.
Som humans i lliures i no uns robots perfectes que podem mirar sense que ens tremolin les pestanyes quan algú diu o fa una cosa que ens indigna.
Són injustes, això sí, la hipocresia, la doble moral, la mentida, la corrupció, la tortura, l’explotació, l’acumulació vergonyosa de béns i, en definitiva, qualsevol acte humà que faci mal als éssers humans.
Per això no hauríem de callar mai, malgrat les conseqüències.
