cara i creu

No hi havia gaire gent a la Plaça Sant Jaume per a la Cacerolada, però sí força soroll. No he acabat d’entendre de què anava tot plegat. Quan consignes de partits i crits feixistes (però de l’altre bàndol) es barregen amb desig de pau tot sembla una mica polititzat i no puc per menys que menysprear-ho tot. Forma part de la mateixa moneda, no? Només has de decidir si vols cara o creu. Un grup d’adolescents s’atansaren per protestar contra una pancarta on es comparava l’estat d’Israel amb els nazis i la plaça sencera ululà per fer-los fora. Estava amb l’Eire i les seves germanes i la Maia, que precisament va tornar el dissabte de Palestina. Després hem anat a prendre unes cerveses a la Plaça Reial, a oblidar per una estona qui som, d’on venim i que demà s’ha de treballar. Les quatre gotes que han caigut no han refrescat el vespre. Ha arribat la Paula tot i que no volia venir, estava molt angoixada. Pateixo per ella, però no puc fer res. La vida de cadascú, doncs cadascú n’és responsable. Tampoc jo sé que vull fer amb la meva vida, a la meva edat! I què importa! “Envejo en Merlí”, ha dit la Paula, “tant debò jo tingués també la capacitat de deixar-ho tot i viure tranquila”. Bé, tot té el seu camí i el seu procés i tot té el seu revers. No som iguals, però ens estimem, això és el més important. Demà ja és divendres. Com ha passat que torno a estar atrapada en aquest compte enrera? No ho sé. Però sé que res no dura per sempre i que tinc la sort de poder canviar, que tinc braços i cames, idiomes, talent, amics, família, un sostre, menjar, i que les bombes no plouen sobre el meu petit indret, encara.