Merlí el Mag

La Guàrdia Urbana va fer fora tothom de la plaça perquè els de Bcneta poguessin fer la seva feina. Era l’una de la matinada i la ciutat tot just despertava a la fresca de la nit. Una de les darreres noies en abandonar la plaça es mirà les sandàlies xopes. Un altre parell fet malbé per culpa de la brigada, pensà.

Després d’una despesa considerable d’aigua, els camions, les mànegues, les furgonetes fosques i els uniformes abandonaren per fi la plaça. Eren gairebé les dues i tota la superfície era ben molla, no hi havia on seure.

Tímidament, però, la gent retornava. Alguns joves compartien monopatins per poder-hi seure. Els pakistanesos aparegueren amb cerveses a un euro. La remor de rialles i converses retornaren al seu espai habitual.

El Mag Merlí travessava la ciutat amb l'ukelele penjat de l'espatlla. Tornava d’un concert en un lloc petit, tancat, ple de fum i xafogor. Passejava lleuger el seu cos llargarut i uns cabells desmanegats. Quan alguna noia el somreia, es tocava galantment l’ala del barret i retornava el somriure.

Arribà a la plaça i veié que no hi havia gairebé ningú. Caminà lentament, encengué una cigarreta, mirà on podia seure, però no hi havia on.

Una bicicleta frenà de cop al seu costat.

— Què portes aquí? —li preguntà un nano jove d’ulls estripats i pell fosca.

El Mag Merlí mostrà l'ukelele un tant recelós i protector. Darrerament semblava que no podia sortir al carrer sense que ningú li demanés de tocar-lo.

— Em deixes tocar-lo? —preguntà el desconegut.

El Mag va respondre:

—És que tothom sempre me’l demana —Sabent que no era en absolut una raó convincent per a no deixar-lo.

—Fa molt temps que no en toco un —va respondre amb humilitat el nano dels ulls estripats.

Merlí, llegint en aquells ulls una súplica simpàtica i un gran desig, sentí curiositat, perquè l’ukelele molta gent el volia provar, però pocs sabien com tocar-lo.

—Toca —digué.

El nano, dalt la bicicleta, adoptà un posat folklòric i estricà de les quatre cordes sons àgils, alegres i dolços, de nits d’estiu a platges exòtiques.

En breu, en Merlí exclamà:

— Què bé que el toques!

— No res —digué el nano, tot retornant-li l’instrument—, els acords bàsics. A la meva terra sí que hi ha gent que el toca bé.

—D’on ets?

—D’Hawaii.

El Mag i l’Hawaià iniciaren una conversa. El terra s’havia començat a evaporar i ara van poder seure. Merlí li tornà a oferir l’ukelele i el jove s’hi posà amb entusiasme. Els pakistanesos es quedaren sense cerveses per vendre i s’hi atansaren. Uns gitanos que passaren per allí feren rotllana amb les seves guitarres. Uns marroquins hi arribaren amb percussions improvisades. Algunes ànimes no tan musicals anaven passant porros i feien palmes. Ningú no els va fer fora i durant unes hores la ciutat semblà ser d'aquells que la caminaven.

Escena inspirada per Rafa