Cistellet buit

La senyora arreglada arriba lentament a la fruiteria, amb l’ajut del seu bastó. Dos nois separen la fruita maca de la lletja, la maca per a l’aparador, la lletja es barreja en una mateixa capsa.

—I què no em donaríeu pas dues taronges i dues pomes d’aquesta capsa?

—Donar?

—Sí —amb veueta petita—. Donar, com a acte de caritat.

La senyora du el cabell curt, la roba neta i planxada, la mirada digna. Una velleta de les que ho han viscut tot, de les poques que ens queden, de les del barri de tota la vida, de les que els tallen el llum i l’aigua i els fan obres a casa perquè hagin de marxar i poder vendre tot l’edifici per a construir apartaments de luxe que els estrangers pagaran a mil euros la setmana quan vinguin a emborratxar-se.

—No li podem donar sense que ho pagui, no som els amos —contesta el noi.

—Ningú no ho sabria —diu la vella amb la veueta.

El noi que sembla que sigui l’encarregat li fa un senyal a l’altre, perquè tornin cap dins de la botiga i la vella els deixi d’emprenyar. La senyora es queda sola davant la fruita i se la mira uns segons. Després, amb resignació, continua la ronda pels volts del mercat amb el cistellet buit. Falten cinc minuts per tres quarts de vuit del matí.