Monday, July 31, 2006

barefoot

Verano bajo un pino de hojas

verdes, vacíos frutos.

Las ramas más bajas se mecen

sobre el suelo a pesar del

moribundo viento.

Como sombrero, un caramelo tostado.

Urracas de lunares blancos

miran desde las sombras

con aparente inteligencia.

Los insectos entonan el feliz

canto de la chicharra.

Un buen beso son dos peces

danzando en el agua.

Un buen beso se queda dentro,

nunca se acaba.

Un buen beso

cuelga temblando del alma.

En la primera hora

una chica de azul

bajaba la ciudad descalza.

El zumbido de la luna al crecer

se rompió entre sus pies,

con placer y añoranza.

Thursday, July 27, 2006

cara i creu


No hi havia gaire gent a la Plaça Sant Jaume per a la Cacerolada, però sí força soroll. No he acabat d’entendre de què anava tot plegat. Quan consignes de partits i crits feixistes (però de l’altre bàndol) es barregen amb desig de pau tot sembla una mica polititzat i no puc per menys que menysprear-ho tot. Forma part de la mateixa moneda, no? Només has de decidir si vols cara o creu. Un grup d’adolescents s’atansaren per protestar contra una pancarta on es comparava l’estat d’Israel amb els nazis i la plaça sencera ululà per fer-los fora. Estava amb l’Eire i les seves germanes i la Maia, que precisament va tornar el dissabte de Palestina. Després hem anat a prendre unes cerveses a la Plaça Reial, a oblidar per una estona qui som, d’on venim i que demà s’ha de treballar. Les quatre gotes que han caigut no han refrescat el vespre. Ha arribat la Paula tot i que no volia venir, estava molt angoixada. Pateixo per ella, però no puc fer res. La vida de cadascú, doncs cadascú n’és responsable. Tampoc jo sé que vull fer amb la meva vida, a la meva edat! I què importa! “Envejo en Merlí”, ha dit la Paula, “tant debò jo tingués també la capacitat de deixar-ho tot i viure tranquila”. Bé, tot té el seu camí i el seu procés i tot té el seu revers. No som iguals, però ens estimem, això és el més important. Demà ja és divendres. Com ha passat que torno a estar atrapada en aquest compte enrera? No ho sé. Però sé que res no dura per sempre i que tinc la sort de poder canviar, que tinc braços i cames, idiomes, talent, amics, família, un sostre, menjar, i que les bombes no plouen sobre el meu petit indret, encara.

Tuesday, July 25, 2006

Muñecas

En el metro, una mujer simulaba estar ensimismada en su lectura, pero no podía concentrarse. Sentadas junto a ella charlaban animadamente dos muchachas hermosas de unos dieciséis, diecisiete años.

—Yo antes de los pechos, me haría las nalgas —decía la rubia.

—Yo ya no tengo que preocuparme de los pechos —dijo la morena—, ahora toca la nariz.

— ¡La nariz! Pero tus labios son más urgentes, tal vez si los llenas más no necesitarás hacerte la nariz.

Las dos muchachas miraron a sus reflejos en la ventana del vagón.

—Tal vez tienes razón —dijo la morena—. De todos modos aún quedan cuatro meses para mi cumpleaños, tengo tiempo de pensarlo.

—Ojalá mis padres me regalaran una operación también, pero están totalmente en contra. Si pudiera tener unos pechos como los tuyos… Los míos son tan vulgares…

—Mientras no te obliguen a comer… Mi madre es un coñazo, siempre me está detrás. Menos mal que entre semana hago lo que quiero.

La mujer, que había estado mirando de reojo, las observó ahora con descaro, atención y alarma. No vio en ellas nada que debieran cambiar, al contrario, eran demasiado perfectas ya tal y como eran. Quiso decirles algo, pero se mordió la lengua.

Cuando las chicas se levantaron para apearse en la siguiente estación, se dio cuenta de que ambas eran igual de altas, que vestían las mismas ropas, aunque de distinto color, que caminaban igual, hacían las mismas poses y practicaban al unísono esa languidez de expresión, indiferente y hastiada, que los cánones recientes han equiparado con la sensualidad y el deseo.

La mujer quiso volver a su lectura; en lugar, pensó en las veces que por salud había ingresado en quirófanos y en la niñez hambrienta que soportó tras la guerra. No se le ocurrió razón alguna, salvo la locura, por la que una persona sana y guapa debiera someterse a tal tortura.

Història inspirada per Anna

Thursday, July 20, 2006

Jueves

7.45 de la mañana. Jack y yo nos despedimos en la rotonda del metro del final de la Rambla, frente al guitarrista que cada mañana me dedica un “buenos días princesa” a ritmo de tango. Jack e Iris inician un autostop, como Merlín, rumbo a Holanda. Me siento como si fuera la única en la familia que trabaja. Sensación de tristeza y abandono y tentaciones de autocompasión. Qué lujo, cierto, mientras tantos siguen hoy perdiendo sus casas, sus aldeas, muriendo. ¿Y por qué los hombres tienen que oler tan mal? ¿No es suficiente que apenas exista el aire en este tren para que además tenga que soportar su asquerosa masculinidad? Estoy al borde del desmayo. Por lo menos visto conjunto nuevo, fresco, alegre y muy barato, cortesía del Mercat de Sant Antoni. Eso me anima un poco el día, ya ves qué fácil. Eso, y que esta tarde me escapo a la playa, que ceno esta noche con mis padres, que mañana por fin es viernes y subo a la casa de Marcos en la montaña. Paula preguntaba el otro día sobre el sentido de la vida. Pues bien, que en cuanto llegue al trabajo voy a poder respirar en el aire acondicionado y ver las colinas de Collserola, hoy, me basta.

Monday, July 17, 2006

Summercase


Aprendí en el festival que algunos artistas saben adónde vienen y que otros serán de los que se compran gorros de mexicano en las Ramblas. Super Furry Animals escribieron en la pantalla “Tots el governs són assessins i mentiders” junto con la traducción en inglés, mientras Fat Boy Slim se despedía con una bandera española en primerísimo primer plano y bien brillante, que casi parecía que nos la restregara. Pero claro, ni una cosa ni la otra demostraban en absoluto la calidad de los artistas. Fat Boy, Daft Punk, Primal Scream y Massive Attack fueron, a parte de ser los que técnicamente sonaban mejor, los mejores.

Comprobé una vez más que conglomeración de multitudes y alegría y fiesta parecen ir de la mano, cuando no hay canallas y la música no es violenta. Que el amor puede aparecer en cualquier viaje a los servicios públicos. Que el Fórum, lleno de gente y a partir de la puesta de sol es de lo más acogedor. Como a nosotros, además, nos acompañó una luna dorada sobre el mar, casi diría que el Fórum se convirtió en algo místico, hermoso. Incluso las chimeneas de la depuradora, iluminadas de azul y oro con el anochecer, eran bellas.

Descubrí (otra vez) que los dejà vu se suceden continuamente y que los nuevos autobuses de TMB, esperándonos a la salida, gratis y con destino directo a Plaça Catalunya, son una maravilla. También que Jack y Aroia son excelentes compañeros de festival, que no hay nada como la tranquilidad de perderte un rato a solas y saber que luego te puedes volver a encontrar.

Tristemente comprendí, a pesar del estupendo fin de semana, que toda la diversión del mundo no puede librarme de la tristeza por Beirut, por todos los Beiruts.

Sunday, July 09, 2006

Merlí el Mag

La Guàrdia Urbana va fer fora tothom de la plaça perquè els de Bcneta poguessin fer la seva feina. Era l’una de la matinada i la ciutat tot just despertava a la fresca de la nit. Una de les darreres noies en abandonar la plaça es mirà les sandàlies xopes. Un altre parell fet malbé per culpa de la brigada, pensà.

Després d’una despesa considerable d’aigua, els camions, les mànegues, les furgonetes fosques i els uniformes abandonaren per fi la plaça. Eren gairebé les dues i tota la superfície era ben molla, no hi havia on seure.

Tímidament, però, la gent retornava. Alguns joves compartien monopatins per poder-hi seure. Els pakistanesos aparegueren amb cerveses a un euro. La remor de rialles i converses retornaren al seu espai habitual.

El Mag Merlí travessava la ciutat amb l'ukelele penjat de l'espatlla. Tornava d’un concert en un lloc petit, tancat, ple de fum i xafogor. Passejava lleuger el seu cos llargarut i uns cabells desmanegats. Quan alguna noia el somreia, es tocava galantment l’ala del barret i retornava el somriure.

Arribà a la plaça i veié que no hi havia gairebé ningú. Caminà lentament, encengué una cigarreta, mirà on podia seure, però no hi havia on.

Una bicicleta frenà de cop al seu costat.

— Què portes aquí? —li preguntà un nano jove d’ulls estripats i pell fosca.

El Mag Merlí mostrà l'ukelele un tant recelós i protector. Darrerament semblava que no podia sortir al carrer sense que ningú li demanés de tocar-lo.

— Em deixes tocar-lo? —preguntà el desconegut.

El Mag va respondre:

—És que tothom sempre me’l demana —Sabent que no era en absolut una raó convincent per a no deixar-lo.

—Fa molt temps que no en toco un —va respondre amb humilitat el nano dels ulls estripats.

Merlí, llegint en aquells ulls una súplica simpàtica i un gran desig, sentí curiositat, perquè l’ukelele molta gent el volia provar, però pocs sabien com tocar-lo.

—Toca —digué.

El nano, dalt la bicicleta, adoptà un posat folklòric i estricà de les quatre cordes sons àgils, alegres i dolços, de nits d’estiu a platges exòtiques.

En breu, en Merlí exclamà:

— Què bé que el toques!

— No res —digué el nano, tot retornant-li l’instrument—, els acords bàsics. A la meva terra sí que hi ha gent que el toca bé.

—D’on ets?

—D’Hawaii.

El Mag i l’Hawaià iniciaren una conversa. El terra s’havia començat a evaporar i ara van poder seure. Merlí li tornà a oferir l’ukelele i el jove s’hi posà amb entusiasme. Els pakistanesos es quedaren sense cerveses per vendre i s’hi atansaren. Uns gitanos que passaren per allí feren rotllana amb les seves guitarres. Uns marroquins hi arribaren amb percussions improvisades. Algunes ànimes no tan musicals anaven passant porros i feien palmes. Ningú no els va fer fora i durant unes hores la ciutat semblà ser d'aquells que la caminaven.

Escena inspirada per Rafa

Thursday, July 06, 2006

Cocoa Beach

The problem is we are ready to give the world for love. Instead, we find ourselves trapped in the practical, tiny stupid things that we give out of love. And to please that self-imposed roll that we end up calling love, we take all the energy from love and so love turns into something dull and meaningless. Most of us have kids, to jump over the abyss. Some turn to volunteer work, art, politics and so on. There is even some among us that share the logic of men, which is not bad, it’s just that is not our way.

We yearn for that companion who will share the same spirit and joy and suffering. We expect our man to be up for the job. We feel alone sometimes because we have the need to be understood. We still carry on the stigma of women all over the world. Men don’t feel the need to be approved to do whatever they want to do. We must conquer that.

We must understand who we are, what do we want and fight for it. Because we are not dolls, nor goddesses… We are. And we make ourselves everyday.

I want to find out who I am and I have no choice but doing it as it comes. The important thing here is the trip in me. It is hard to remember sometimes that we are the bearers of joy, that if we let it die, it just goes away. It is important that we remind ourselves why we are here. And we are here to root ourselves to the earth while we dream of the moon. We are here to center, to balance, to give love and peace. Not to become tragic clowns.

Of course, we cannot do the job if we are not happy with our lives. So that must be corrected and we must be practical and brave about it. If we cannot change a situation, we must find the way to live with it while we find the way to change it. If it’s in our hands to change it, we must do so, before we become bitches, which are not dolls, goddesses neither women.

I know if I could stop worrying about the consequences and about what people might thing, I would accomplish many more things, things that would make me more secure about myself, that would make me love myself before I love somebody else. But that would not be me.

“To be yourself is all that you can do”, said Chris Cornell. “I'm just a girl, what's my destiny? What I've succumbed to is making me numb”, clamed Gwen Steffani.

Working at home must be hard. I admire you. And I am sure that if you make the best of the extra time you get by not having to move around, you’ll be able to enjoy yourself in many ways. Sometimes you just need to see things differently.

I don’t know why I tell you all this bullshit, tough, I am the biggest liar, I disappoint myself everyday. But one thing is for sure, I’d love to have this conversation in Cocoa Beach, beer in one hand, cigarette in the other, staring at the ocean.