Regressions històriques

L’altre matí donava la volta al mercat camí del tren quan de lluny vaig veure a un home amb un conill a la mà, un conill blanc, pelut, viu, que l’home balancejava en caminar, subjectant-lo per les orelles. De sobte, els homes de negocis foren mercaders de bon tarannà i en lloc de córrer a un rellotge de control d’horaris s’entretenien a parlar amb les petites tendes del carrer, que eren plenes de viandes, estris de la llar i artesanies útils, i no pas basars xinesos ni grans establiments de matalassos de luxe, bancs amb seductors androides als seus vitralls o oficines de telefonia mòbil. Els nens i nenes es perseguien camí de l’escola i no anaven agafats d’una corda per desaparèixer a la boca de l’estació de tren. Les dones caminaven tot remugant el cul sota frondoses faldilles amb la gràcia de qui camina descalç (o en espardenyes o en esclops), gràcia que les modes d’avui en dia han eliminat dels nostres carrers.

La regressió tocà el dos quan l’home del conill es creuà amb mi i vaig veure que no era un conill sinó una bossa de plàstic blanca, amb les nanses estarrufades.

Aquest matí un senyor gros, de pell vermella, caminava amb pas ample i braços de forta embranzida, pel bell mig del carrer. Amb riure rovellat i profund cridava: “ah, el vent, el fred, com aneu tots de tapats, carallots!”. Ell anava espitregat i per un moment m’he cregut al moll, al segle XVII, envoltada de pirates i a punt de prendre una bona de pinta de cervesa, abans de començar el dia.

Després he arribat al trànsit i al tràfec i grisament m’he perdut a la boca de l’estació de tren, lligada a una corda invisible.