En Merlí i jo abandonem la torre del Raval. És divendres Sant. Surt una mica el sol. Ens acomiadem tot baixant les escales, a l’esquena el darrer farcell. No en fem cap festa, d’aquesta partença.
De vegades, en abandonar una vida per començar una altra, es produeix un buit.
En Merlí i jo hem viscut junts i ara ja no viurem junts.
Ens hem conegut més? Hem aprofitat aquest any, aquest parèntesi entre decisions, per atansar-nos més l’un a altre? Hem estat bons companys, bons amics, ens hem ajudat?
Em sento més a prop d’ell; sento que el conec més, que m’ha ajudat molt, que hem tingut cura l’un de l’altre. Però és difícil estimar tant, perquè allò que dones mai no sembla prou.
De sobte m’adono de totes aquestes nits que no tornaran, nits en les quals el neguit marxava amb el so de la seva guitarra i el son arribava per fi dolç, tranquil. Nits durant les quals xerràvem al llit de coses que mai no explicaríem a ningú altre. Les tardes de pluja tancats a l’estudi, els sopars amb amics, les primeres classes de música. O aquell matí que arribà sense que cap dels dos haguéssim pogut dormir i ens quedàrem quiets, mirant-nos, units d’origen, de vida.
De vegades el volia abraçar i no podia, perquè no calia. De vegades l’abraçava i el sentia lluny. Sovint he plorat en els seus braços. I junts ens hem rigut tant...
El trobo a faltar; avui que en l’absència, és tan gran la seva presència.
és preciós el text que li has escrit al mag merlí, m'encanta... una abraçada ben forta!
ReplyDeletepaula