Sexe, consum i París

Davant d’una gran tasca hi ha tres opcions:
- Començar d’immediat.
- Ajornar-la.
- Decidir no fer-la mai o (eufemísticament) deixar-la per a un futur hipotètic.

No sempre és la mandra la que pren la iniciativa. Molt sovint no sabem per on començar. Molt sovint ens sentim culpables per l’oci que prenem enlloc de la tasca que hauríem d’estar realitzant. De vegades és la part racional dins nostre que ens diu: “ni tan sols paga la pena intentar-ho, per molt que t’hi esforcis, això tu mai no seràs capaç de fer-ho”. I aleshores el nostre orgull pren tot el temps de les altres coses per demostrar a la nostra raó que s’equivoca, que de fet amb esforç i voluntat som capaços de qualsevol cosa.

He volgut comprar productes als artesans del Mercat de Reis i no he pogut. Em sap molt de greu, però no n’hi ha res que vulgui regalar ni endur-me a casa. Estic saturada de flors de filtre, vestits de pedaços de colors, arracades de llunes, estrelles i cargols, joguines de fusta, de plàstic, de cartró.

El declivi del comerç no comença amb la crisi econòmica sinó amb l’abús del reciclatge.

Idees noves senyores i senyors artistes, artesanes, músics, escriptors, cineastes, pintores, actors porno i poetes!

Sí, sí, ja ho sé. És difícil posar-s’hi. La qüestió és per on començar? Podem ajornar-ho eufemísticament? Som capaces i capaços?

O potser la qüestió és que, tan adoctrinats com estem en el consum, adquirim sense importar-nos què. Sincerament, em costa anar al cinema. L’última vegada va ser fa dos mesos i com era un crack de peli i em va decebre, doncs no hi torno, per molt que publicitin.

En certa manera, el consum és com el sexe. N’hi ha que en necessiten, malgrat hi manqui la qualitat. N’hi ha que s’estimen més esperar l’arribada d’un déu o una deessa. N’hi ha que diuen “quina bestiesa, no n’hi ha de deus ni deesses i si n’hi haguessin, qui sóc jo per trepitjar amb les meves grapes el seu cos”?

Potser sóc jo, que sóc exigent, arrogant i força parisenca.