De la teva mossegada fosca,
diluïda en sal,
en faig un record,
per a les nits que et busco
i no et trobo,
per als dies curts,
per als dies llargs,
dies sense tu.
Baixo les escales de la rutina
i passejo pels vestíbuls de la
vida, discreta, o de vegades,
omplint els sostres de garlandes.
Dels teus ulls ancorats
en el vent en faig pluja,
per absorbir en melangia
l’èxtasi, l’alegria,
en un intent de bellesa
efímera, potser,
però verge.
Observo cels de núvols
pentinats de meduses,
de cargols de mar.
Ah, els teus llavis saborosos!
De la teva amistat
en faig llaços vermells,
verds i blaus,
escric en lletres blanques,
aprenc a convertir
en fantasies —intrigues—,
les notes menors.
Miro la realitat en les dimensions
que vaig aprendre.
Però ja no confonc un somriure
amb una estrella.
que mai no he de tornar
enrere sinó per agrair,
que mai no he de somniar
sinó per construir.
La immortalitat del present
és una papallona de taques grogues
que vibra lliure a la deriva,
entre els arbres, entre els homes.
I sota els avions planyo el cadàver
d’una aranya ja fa dies morta.
No comments:
Post a Comment