Perdona la bogeria

En un principi hi havia la Paula i “Perdona la bogeria”, l’esborrany d’una obsessió d’amor, de soledat, de por... Hi lluità molt temps, la Paula, per donar vida al Claudio i l’Annabel, dos personatges perduts dins les seves ments, dins la ment de l’altre o fantasmes d’un malson que mai no va arribar a ser. Tres interpretacions de final, veig jo, però en pot haver d’altres. És el que passa amb les històries ben escrites. Després de moltes versions del text i d’algunes lectures dramatitzades, ahir nit vam ser testimonis de l’estrena teatral de l’obra, dins del marc del Projecte Vaca, a la Sala Beckett. Si bé la lectura dramatitzada que havia dirigit la Paula fa uns mesos afavoria més la ironia i l’humor, en la posta en escena d’ahir la tragèdia i la violència en foren els conductors. Els actors donaren vida a un text difícil (la situació, surrealista i extrema, no es podria explicar artísticament des d’un guió d’interpretació més senzilla) amb intensitat i caràcter, explotant en emocions límit dalt d’un escenari sobri, espurnejat de sordidesa. La direcció apostà per sacsejar la nostra sensibilitat i ho aconseguí amb èxit. Potser la història esdevení una altra cosa de com la Paula, de com tots, l’havíem conegut en un inici, però l’ofici de la dramatúrgia és parir i permetre que les criatures trobin camins. Quan després de la representació, en una gran taula sèiem tots els amics, vaig preguntar la Paula quina sensació produïa que la seva obra estigués en altres mans; l’autora va respondre: “gratitud”.