Sobre la lleixa d’un mur blanc, davall el sol cendrós de gener... Podia fugir durant deu minuts d’estadístiques, projectes i e-mails. Vaig aclucar els ulls i vaig jugar a veure els ultraviolats a través de les parpelles. S’assemblaven molt als rajos catòdics quan els mires de ben a prop: diminuts redalls de color, en permanent ressonància. De lluny s’escoltaven els trens arribar i partir de l’estació. De tant en tant, una brisa freda i quieta espolsava alguna branca de l’arbre que no ha perdut les fulles i on els ocells es perseguien o barallaven, perquè vaig sentir un de més gran dir-li insolències al petit i el petit semblà defensar-se amb força lògica i dignitat. L’ocell gran es deixà caure sobre el camp. Els altres arbres, els pelats, flotaven en el paisatge sense amics. Mig adormida vaig escoltar unes passes que pujaven les escales i obrien la porta d’un cotxe. Poc després el cotxe arrencava i marxava. Tot es quedà en silenci. No obstant, em va semblar sentir una mena de trot lleuger que se m’acostava. Pensava que era el vent o la meva imaginació fins que faig notar un alè calent a la mà. Vaig obrir els ulls: un gos em contemplava. —I tu, qui ets? —vaig preguntar.
Per resposta, el gos es va asseure i em posà el cap sobre la mà.
—No tinc menjar —el vaig prevenir.
I ell aclucà els ulls.
Bé, doncs, vaig pensar, em relaxaré en companyia.
Em vaig quedar uns segons adormida i em vaig despertar angoixada, pensant que era un altre dia, un altre lloc i això de pujar escales i tornar a la feina em semblava ben irreal. Quan em vaig incorporar, allà, sobre la gespa, recargolat, estava el gos estrany, fent la becaina al sol. Vaig intentar no fer soroll, per no despertar-lo. Quan començava a allunyar-me, vaig mirar enrera. El gos tenia un ull obert i remenava la cua.
No comments:
Post a Comment